Els fans de Els Miserables direu que això del títol no pot ser. I qui sap si no aneu
errats. Victor Hugo no va donar pistes sobre la filiació del malvat, cruel i detestable
policia. Aleshores, algú està en condicions de rebatre, amb proves formals, l’origen
català del més miserable dels miserables? Em fareu el lleig de refusar la meva
teoria sense atendre les raons que m’impulsen a formular-la? Que potser no estàveu
disposats a donar crèdit a la bestiesa de que Colon era català? O que Cervantes
havia nascut a prop del Bages? Doncs feu-me el favor de llegir el que
arriba tot seguit i no sulfurar-vos ja d’entrada! La veritat i la narrativa,
inclosa la més humil, juguen a fet i amagar sovint; van a cegues i molt poques
vegades es troben.
Però tornem a la incògnita desvetllada: Javert va néixer
a Barcelona, on els seus pares, un pintor català i una hereva suïssa italiana,
eren de vacances, ja que el matrimoni feia vida a Paris. Desconec si, de petit,
abans de colar-se en l’obra magna del romanticisme francès, va mostrar aptituds
per algun gènere artístic o una especial sensibilitat per la bellesa o la
fragilitat. La seva trajectòria posterior avalaria la tesi contrària. Què va
convertir a aquell fill d’emigrants en el símbol de la inhumanitat del poder?
Quins estranys dimonis interiors van engrapar l’ànima d’aquell nen i li van
xuclar qualsevol engruna de generositat, clemència i gentilesa? Com és possible
que la Catalunya que havia contribuït amb fills il·lustres a la grandeur de la
França, ara engendrés el leviatan que arruïnaria el llegat de segles de
llibertats públiques?
Javert, no tingueu cap dubte, va néixer a Catalunya i a
Paris el van criar. Amb sanya malaltissa persegueix als Jean Vajeans del món; a
tots aquells que volen viure en pau i amb amor propi. La seva vocació és la de
caçador implacable dels més dèbils del ramat, la de hiena repulsiva i retorçada.
Guaita implacable, censor inexorable, botxí brutal.
Manuel Javert prostitueix els símbols de la república en
nom de la realpolitik, un concepte prussià que utilitzen els mals governants per
justificar els seus excessos. Manuel Valls ha transformat el socialisme francès
en una sucursal provinciana de la factoria Blair, on es desballesten els desitjos
més modestos i les ambicions més entenimentades. La seva política miserable
condemna a la misèria quantitats ingents de francesos. Un català malvat, cruel
i detestable fa tot el possible per matar els somnis centenaris de llibertat,
igualtat i fraternitat. Fantine, l'Anne Hathaway trencada i exhausta, ho
expressa com ningú: “vaig somiar que la meva vida seria tan diferent d’aquest
infern en el que visc... Ara la vida ha matat el meu somni”.
Victor Hugo va deixar escrit que, en determinats moments,
la revolució pot convertir-se en un dret. Qui sap si això esdevé quan tots els altres
drets s’esmicolen, com passa a la França actual, sota el braç de ferro del
català de naixement Manuel Valls: ahir, a Paris, els estudiants van sortir al
carrer per protestar contra la reforma que precaritza encara més el mercat
laboral; abans d’ahir el món assitia avergonyit a l’espectacle denigrant dels
camps de refugiats a Pas de Calais; fa unes setmanes l’Assemblea Francesa feia
miques alguns dels principis de la declaració universal dels drets humans que tan
va contribuir a fer possible; i a final del mes de març s’anuncia una vaga
general contra la desraó i els miserables que la patrocinen.
Acabo tornant a Víctor Hugo per proclamar que tota
esperança no està perduda, que, també a França, algun dia s’acabarà aquest “camí
sense fi al calvari”, sota el guiatge d’un francès nascut a Catalunya. Ens cal
un dia més, un dia més.
Nota: No us perdeu les canços enllaçades en aquest article. L'última, "Do you hear the people sing", dedicada especialment a Manuel Valls, la trobareu aquí.
