dimarts, 8 de març del 2016

God bless America, God has left Detroit



Runes de l'United Artists Theater a Detroit.

Les primàries dels principals partits polítics americans arriben al nord aquest dimarts. La petita sacsejada del passat cap de setmana, amb victòries parcials de Cruz (Kansas i Maine) i Sanders (Kansas, Maine i Nebraska) ha deixat entreveure un canvi de tendència en el bàndol republicà on el fenomen Trump comença a mostrar petits símptomes de fatiga que alguns voldrien que s’agreugessin avui. En el partit de l’ase, en canvi, la revifada del senador de Vermont no ha compensat, en el còmput de delegats, la victòria indiscutible de la senyora Clinton a Louisiana, l’estat on es jugava la quantitat més gran de vots per a la convenció de juliol.

Hores d’ara tot és a punt perquè Michigan i Mississippi (tots dos partits) i Hawaii i Idaho (només els republicans) votin per escollir els delegats que hauran de decidir, d’aquí a cinc mesos, quins seran els seus candidats a la presidència de la nació.

Evidentment, totes les circumscripcions tenen una rellevància inqüestionable, però, des de la distància, jo tinc un enorme interès per conèixer el resultat de Michigan, i més concretament, de la ciutat de Detroit, l’antiga capital de la indústria automobilística, convertida ara en un seriós advertiment per a tots aquells europeus que juguen a desballestar l’estat del benestar i a fiar el futur dels ciutadans a les preteses virtuts de la llibertat de mercat.

La setmana passada, els candidats demòcrates es van trobar en un debat, degudament televisat a la nació sencera, en un dels epicentres de la major crisi de confiança que ha trasbalsat la societat americana des dels anys 30 del segle passat. A Flint (Michigan), la localitat natal de l'acid director Michael Moore, Sanders i Clinton van posar sobre la taula les contradiccions d’un sistema polític i econòmic que assegura perseguir la prosperitat dels ciutadans però que no troba els mecanismes, o no vol trobar-los, que evitin la pauperització extrema, la marginalitat absoluta de qui no és capaç de seguir en ritme imparable d’una economia que només subsisteix quan és expansiva. Per a tots aquells que no coneixeu el cas de Detroit us poso en antecedents amb unes poques pinzellades.

1.- Detroit, la capital de la indústria de l’automoció americana va viure una edat d’or, amb l’expansió d’aquesta indústria que va créixer, sense destorbs, fins a la segona meitat del segle XX, sota l’impuls de l’embranzida inicial del gran magnat del sector: Henry Ford.

2.- La localització de les grans indústries automobilístiques va atreure a Detroit una gran quantitat d’emigrants. La seva població es va multiplicar per 6 en poc menys de trenta anys. Atrets per la bonança nascuda d’una frenètica industrialització, blancs de classe mitjana baixa i afroamericans, fugint de les pèssimes condicions de treball del sud i de les cada cop més grans bosses d’aturats provocades per la mecanització del camp, van fer cap a la ciutat de l’estat de Michigan, on els esperaven llocs de treball i salaris dignes.

3.- Detroit es va convertir en la ciutat dels Estats Units amb el percentatge més alt de veïns d’origen africà. Poc a poc, aquest tomb demogràfic es va anar fent més acusats amb la “fugida” dels sectors de població benestants. La ciutat era massa “xava” per a qui es pretenia massa bo per conviure amb la “púrria obrera ennegrida”. Conseqüència: els rics van anar a viure a Sant Cugat i Valldoreix i els obrers es van quedar a la capital: la mitjana de renda familiar disponible va baixar; es va produir un empobriment relatiu dels habitants de Detroit.

4.- Amb l’eclosió de la indústria de l’automòbil d’altres països, bàsicament asiàtics, els grans magnats de la indústria americana van comprovar, en la sagnia del compte de pèrdues i guanys, que els seus costos de producció eren molt superiors als costos dels nous gegants asiàtics, fonamentalment per la banda del preu de la mà d’obra (l’argument fal·laç de sempre). I els industrials americans, com els industrials catalans del tèxtil, van veure el cel obert en la deslocalització empresarial. Efecte: tancament d’indústries sense remordiments i increment de l’atur a Detroit, molt per sobre de la mitjana de la resta dels Estats Units, ja que en la seva composició demogràfica hi havia una presència massiva de mà d’obra no excessivament qualificada i centrada en el sector de l’automòbil. Segon efecte: empobriment creixent dels veïns, en absolut atenuat per un sistema de protecció social raquític, fonamentalment centrat en xarxes de suport privades o familiars. Tercer efecte: esclat de la bombolla immobiliària, amb una violència no vista en altres indrets dels Estats Units: suma de finançament salvatge i irracional amb grans segments de població sense recursos, embargaments a milers, deshaucis sense contemplacions, davallada imparable de preus.

5.- Si existís un manual on s’expliqués als empresaris què fer quan la seva activitat pateix una crisi conjuntural o estructural, hi veuríem escrit allò que saben tots els empresaris sense necessitat d’un manual, perquè s’ho expliquen els uns als altres: el primer, ajornar el pagament d’impostos i serveis públics, o deixar-los de pagar directament. En el cas dels pobres de solemnitat això no és tan fàcil ja que desconeixen els principals mecanismes de l’ajornament tributari i del frau impositiu, però quan ja no tenen ni per a menjar, més tard que d’hora, deixen de complir les seves obligacions amb el fisc. I, entre totes, les primeres que cauen són les que els lliguen a l’administració local. I, encara amb més motiu, quan els qui governen han donat raons més que sobrades per ser considerats corruptes i malànimes. I això és el que va passar a Detroit: després de molts anys de governs demòcrates, embravits per dècades d’impunitat, es van trobar amb una població que no disposava de recursos per pagar impostos. I, als Estats Units, com a tants altres llocs, els ajuntaments perviuen gràcies al que tributen els ciutadans. Sense aquests diners no hi ha forma de quadrar els pressupostos, i més encara, si entre les competències municipals es troben, per exemple, l’educació o les pensions dels funcionaris locals. Davant d’aquest problema, que es va anar agreujant amb els anys, els capitostos demòcrates de Detroit van tirar pel camí de l’endeutament públic (fins a 18.000 milions de dolars). Resultat: càrrega per interessos cada cop més gran i, finalment, impossibilitat de pagament de les quotes dels crèdits vençuts; l’Ajuntament fa fallida l’any 2013. Detroit, la vella joia de la corona industrial americana en la absoluta misèria pública i privada. A partir d’aquí:

·         Fugida de la població (que ja havia començat molts abans): en cinquanta anys passa de tenir gairebé dos milions d’habitants a tenir-ne 700.000: massa territori, massa habitatges, massa serveis per a tanta poca gent.

·         Increment exponencial de la delinqüència producte, entre d’altres, de creixents segments de població que viuen molt per sota del llindar de la pobresa.

·         Marginació creixent de la població més humil, incapaç d’incorporar-se, de moment, als lleugers símptomes de canvi que es comencen a entreveure. Es calcula que més d’un 80% de la població, majoritàriament negra, encara no té prou vitalitat per pujar a un tren que acaba d’arrencar (amb quites i d’altres maniobres s’ha pogut finalment revertir la fallida: és impossible liquidar una ciutat).

·         L’emigració massiva ha fet que, en molts barris, s’hagin multiplicat els habitatges buits i, per tant, la densitat demogràfica hagi baixat en picat. Fins al punt que el mateix ajuntament ha demanat que els habitants dels barris amb menys gent es desplacin a d’altres barris més densament poblats. Amb això, l’administració local també pretén estalviar-se despeses en la prestació de serveis. Moltes zones de la ciutat avui no tenen enllumenat públic, recollida d’escombraries, seguretat ciutadana, emergències o subministrament d’aigua potable. I no oblidem que Detroit és una ciutat del primeríssim món. 

·         Malgrat que no hi ha dades oficials fiables sobre atur, moltes fons ben informades el situen per sobre del 40% de la població en edat de treballar. La inexistència de sistemes de protecció oficial eficients i universals fa que no es tingui massa interès per registrar-se, malgrat els increments dels subsidis experimentats en els darrers mesos.

·         Finalment, el paisatge urbà ha estat l’altre gran damnificat per la implosió de la bombolla industrial de Detroit. La ciutat ha experimentat tal degradació de l’espai públic i privat que sembla un d’aquells escenaris urbans post-apocalíptics retratats per les pel·lícules de cinema catastròfic. Alguns dels edificis més emblemàtics reduïts a runes, escoles desfetes, barris cremats, paviments esquerdats, parcs destruïts, propietats públiques enrunades per no haver de fer-ne el manteniment... L’exemple de l’United Artists Theater —construït com un homenatge de l’Amèrica artística a l’Amèrica Treballadora, com una mostra de rebel·lia d’un grup que proclamava que l’essència de la nació més poderosa del món es trobava en la seva laboriositat—, il·lustra perfectament la decadència d’una ciutat que era el símbol del progrés d’una federació que es pensava capaç de donar oportunitats de benestar a tots i cadascun dels seus membres, si treballaven.

A Detroit, a Michigan, arriba avui el circ de les primàries demòcrates i republicanes. Unes eleccions a les que estan cridats els militants d’ambdues organitzacions. Caldrà estar amatents als resultats.

Sanders, l’independent, serà el beneficiari de tanta ràbia antipartidista acumulada? Els ciutadans de Detroit faran responsable a la senyora Clinton dels excessos dels governants demòcrates, com a representant de l’establishment, o confiaran en les seves receptes per a sortir de la crisi? Els joves il·lusionats amb les fórmules progressistes de Sanders hauran estat capaços de crear opinió en un context de gent que no està per massa romanços polítics?

Trump, l’altre vers lliure, recollirà els fruits de tot l’odi acumulat contra les autoritats federals? O la gent de Detroit preferirà la vall de llàgrimes i les pregàries que recepta Cruz? Rubio té alguna possibilitat, essent com és la veu del discurs republicà oficial? Kasich renaixerà ara que s’acosta a casa, encara que només sigui per empatia veïnal?

Les primàries arriben a Detroit, l’excepció tràgica en la mitificada Amèrica de les oportunitats. La ciutat a qui Déu ha oblidat en un país que rep totes les seves benediccions.