Això de no haver d’assistir a
juntes de govern setmanals, de no estar sempre en l’aparador exposat al públic,
de no assistir a presentacions, actes protocol·laris i xim-pums diversos he de
confessar que m’ha permès recuperar velles aficions, com la de la lectura. De
fet, he llegit més en vuit mesos de replegament polític que en quatre anys de
representació frenètica. I això es nota.
Arribats al dia de la festa
catalana amb majúscules —qui collons era Sant Jordi i en quina comarca s’havia
criat per justificar una apropiació identitària tan descarada?—, em permeto
fer-vos algunes recomanacions, amb tota modèstia, que quedi ben clar.
Novel·la negra: Començo amb al gènere al que
estic més abocat, el que més m’atrau, el que potser explica, en part, el meu
capteniment salvatge. Deixant de banda les novetats d’aquells que ja podem
considerar com a clàssics (o molt vistos en les lleixes de les llibreries més
comercials: Chandler, Sjöwall/Walhöö, Camilleri, Leon, Nesbo, Markaris, Vargas,
Black, Martin), aquest any destaco:
- Richard Price – Los
impunes. Un guionista y escriptor que es submergeix en el gènere negre amb un
exercici remarcable i una història que no deixa indiferent. Tot amarat d’un tuf
inconfusiblement americà.
- Guillermo Orsi – Siempre hay alguien a quien matar. Sorprenent història argentina d’escriptor
que es retroba amb el passat i amb els cadàvers que s’hi amaguen. Una
investigació banal explicada amb un extraordinari talent.
- Bernard Minier – No apagues la luz. Des de
França, atenció a aquest autor que ja té novel·les publicades en castellà i que
va millorant amb l’experiència que acumula. Llepafils, absteniu-vos.
- Peter May – Entry Island. Obra d’enigma,
negociat univers petit i sospitosos escassos, en Peter May enfronta els seus
personatges a un criminal desconegut en una illa de cent-trenta habitants.
- Tom Rob Smith – La granja. Un anglès educat
a Cambridge que fa un exercici literari estrambòtic, però molt atractiu. Un enrevessat
misteri amb família que viu a Suècia, però que possiblement pren el te a les
cinc amb galetes de mantega.
- Núria Cadenas – Tota la veritat. Potser
la novel·la de la Núria l’hauríem de posar en l’apartat Medicina – Diagnòstic,
perquè fa una anàlisi clínica ben rigorosa de la manera de ser d’una certa
catalanitat. Fantàstic.
- Víctor del Árbol – Abans de gairebé tot. Es
tracta del Premi Nadal 2016. Història amb policia desencantat i depressiu
explicada per un autor que, poc a poc, està consolidant una carrera literària
molt interessant.
- Samuel Bjork – Viajo sola. Escriptor
noruec i assassí despietat, una recepta potser massa habitual, però ull que ens
presenta tot un altre món d’ingredients que el converteixen en un plat d’allò
més saborós. I, a més, acaba de sortir l’edició en butxaca, per a economies
lànguides i ulls no massa cansats.
Patums
- Claudio Magris – Danubio. La Colau ha tingut l’encert de fer venir Claudio
Magris a compartir la diada de Sant Jordi amb tots nosaltres. Danubio es un atípic
llibre de viatges que explica un riu i les civilitzacions que pasten a les
seves ribes. Com diria aquell, senzillament excels. Una lectura que necessita
temps, calma, repòs i escalf. És literatura que es cova i que, potser, pot
canviar la vida del lector.
- Svetlana Aleksièvitx – Temps de segona mà. La fi de l’home roig. La premi Nobel és capaç d’explicar-nos
amb el seu estil personalíssim dues tragèdies que en són una de sola: el desitjat
enderrocament del règim soviètic i l’abominable triomf del capitalisme salvatge
i extractiu. És la història d’un desencís col·lectiu com se n’han conegut pocs.
Altres
- Manuel Milián Mestre – Els ponts trencats. Fa uns dies vaig tenir l’ocasió de presentar-lo,
juntament amb l’autor, i naturalment el recomano. En Milián, que té perfil de cardenal
culte segons fidel retrat, ens fa cinc cèntims d’algunes de les operacions de
lampisteria política en les que ha participat en els darrers cinquanta anys. Una
crònica que és a la vegada autobiografia, hipnòtica fins i tot per a aquells
que no pensem com ell.
